diumenge, 17 de gener del 2010
Extrínsec dependent.
dimecres, 17 de juny del 2009
Realitat.
Vivim tancats en una màquina casi perfecta, amb uns engranatges que van coordinats i que funcionen gràcies a la nostra col·laboració; nosaltres en fem la funció i alhora el manteniment. Som petites peces que fem possible el moviment lent i pesat de la societat. Tots, des del dia en que naixem, som una peça creada exclusivament per a mantenir el cercle viciós en el qual estem atrapats, que més endavant serà obviada, o bé esdevindrà clau per fer funcionar aquesta màquina infernal. Malgrat això, sigui quin sigui el lloc que ocupis sempre hi haurà algú que et podrà suplir, que sigui millor o pitjor que tu no importa, el que vol la societat és retenir-lo allí, una altra ment esterilitzada.
La qüestió es que ens passem tant de temps treballant per aquesta que comencem a quedar-nos cecs, ens oblidem del que ens envolta, i la funció que ens té reservada esdevé el nostre únic objectiu en la vida. Alguns cops és difícil creure com aquesta societat tanca ments, com un robot d’aquells que tanquen els pots de conserva, clack!, anem passant per una cinta transportadora, amb el cap cot, i de sobte clack!. I des del moment en el que sentim aquest so, ja no tenim més preguntes, ni tan sols ens dignem a qüestionar si volíem realment sentir aquell clack!. És tant potent aquest mecanisme que aconsegueix el propi convenciment de les persones, inclòs acaba suplint la funció de pensar! Magnífic, ens ofereix un món idíl·lic amb la condició de que no pensem, de que no ens traguem les benes dels ulls, que únicament complim la nostra funció de treballar per ella, consumir els seus productes, relaxar-nos i divertir-nos amb els entreteniments que ens ofereix.
Però aquí no s’acaba lo més bo, la millor part ve quan descobrim que NO HI HA RES! És una màquina imaginaria, creada per el nostre propi cervell i que de mica en mica ens fa creure que necessitem ser controlats, que els humans som unes bèsties que necessitem unes cameres que estiguin a l’aguait, vigilant cada acció que fem.
I aquesta societat –imaginària, indestructible, lenta i corrosiva– de mica en mica destrueix l’interior de la humanitat, com la carcoma es menja l’interior dels arbres, la societat actua de la mateixa manera, acaba deixant la part més superficial de l’ésser fent desaparèixer tot el que aquest té de pensant o d’humà.
dijous, 2 d’abril del 2009
La pel·lícula de la nostra vida
Cada persona d’aquest món és un cinema. L’entrada és l’aspecte superficial que mostrem; alguns tenen catifes vermelles que t’inviten a entrar, alguns altres tenim entrades més humils i el rètol amb alguna que altra lletra despenjada. El menjar que s’hi serveix depèn de com fem les coses. La grandària del cine és relativa a la del nostre cor. El nombre de seients és la quantitat d’amics que necessitem per a sentir-nos vertaderament plens, i el nombre d’aquests que estan ocupats es configura segons la nostra sociabilitat.
I el que s’hi projecta, és la nostra vida.
A mi em van regalar una entrada a un cinema, i després de temps fent cua per entrar-hi, vaig donar-me compte de que només quedava lloc a l’última fila. Així doncs, vaig decidir que treballaria de venedor de crispetes; no em perdria cap moment de la pel·lícula, i si es donava el cas podria anar a vendre crispetes a primera fila.
Però els venedors de crispetes mai sortim a les pel·lícules, i al final, te’n dones compte de que no has guanyat res, has estat treballant per no cobrar. Tampoc és tan greu, normalment tenim algunes amistats que ens provoquen pèrdues, però ho supleixes amb els guanys de les altres. Però jo cobro una misèria en les que treballo, i en algunes, encara només puc fer d’espectador (i espero en un futur pròxim, poder arribar a les primeres files d’aquests cinemes).
Només demanava sortir en segon pla a la teva pel·lícula, m’era igual si feia de figurant, d’arbre, o de gos que es pixa a la farola, m’era igual no cobrar, simplement volia una cosa que m’acredités com a venedor de crispetes en la teva vida, però no m’ho has donat, per a tu no té importància, i acabo per plegar de la feina. Hi ha molts més cinemes i tu mai vens al meu, l’entrada és gratuïta, i mai vens ni a veure que faig. No, per a tu no té importància la gent que et ve a veure, només existeixen les tres primeres files, saps que ets cara, però que tot hi això sempre tindràs la sala plena, i em nego a veure la teva vida des de l’última fila, amb tots els caps tapant-me la teva pantalla, i jo, sense poder apreciar-te, sense poder dedicar-te el meu temps.
Però jo no sóc així, continuaré projectant la meva pel·lícula, en blanc i negre, dins del meu local cutre, on el menjar no és massa bo, però que almenys té sentiment, i on les butaques són còmodes, i també tinc recolzadors de cap, per als de primera fila.
No tinc res més per dir-te, però sápigues, que quan algú marxi de la teva sala, jo estaré allí per a fer que el teu cinema continuï estant ple.
dissabte, 21 de febrer del 2009
- Doctor, me duele el corazón.
- Normal, está podrido.
Recapitulas, y haces un breve resumen de todo lo que has hecho esa noche; hablar de cosas del pasado, decir tonterías, hablar de cosas pasadas y de momentos estelares, decir tonterías, ¿dije ya hablar sobre cosas referentes al pasado? Es todo vacío de significado, y a base de repetir y de recordar los recuerdos – valga la redundancia - estos pierden su significado original.
I aún no se porqué, cuando estoy triste las palabras me salen en castellano. En conclusión, el castellano es un idioma triste.
Agradezco los comentarios de la anterior entrada ;)
dissabte, 14 de febrer del 2009
Trencant amb el fals oci
Obro aquest espai per tal de retrobar una antiga afecció, la d’escriure. El nostre món, ple de monotonia, té poques sortides, i una d’aquestes és la literatura. Et permet viatjar tan lluny com vols, i explotar la teva imaginació al 99%, i no només això, sinó ser el creador del teu propi món, decidir Què, Quan, Com, On, i el Per què, ser com les tres Moires de la mitologia grega (Cloto, Làquesis i Àtropos) i decidir la vida de les teves pròpies creacions.
(Més endavant explicaré la increible història de l'home de Pintura).