La pel·lícula de la nostra vida

Cada persona d’aquest món és un cinema. L’entrada és l’aspecte superficial que mostrem; alguns tenen catifes vermelles que t’inviten a entrar, alguns altres tenim entrades més humils i el rètol amb alguna que altra lletra despenjada. El menjar que s’hi serveix depèn de com fem les coses. La grandària del cine és relativa a la del nostre cor. El nombre de seients és la quantitat d’amics que necessitem per a sentir-nos vertaderament plens, i el nombre d’aquests que estan ocupats es configura segons la nostra sociabilitat.

Però no és tan simple, el que vertaderament importa, són les persones als que cedeixes les primeres files, aquestes són les que importen, les que no pretenen una posició còmode, ni el lloc d’on poder-ho veure-ho millor, sinó les que volen estar pendents en cada moment del que et passa, i s’ha de reconèixer que és un esforç no gaire fàcil, recordo als lectors que en els cinemes les primeres files són, la majoria de cops, les més incòmodes.

N’hi ha que tenim els cinemes gairebé buits, altres els tenen tan plens que és difícil agafar-hi lloc.

I el que s’hi projecta, és la nostra vida.

A mi em van regalar una entrada a un cinema, i després de temps fent cua per entrar-hi, vaig donar-me compte de que només quedava lloc a l’última fila. Així doncs, vaig decidir que treballaria de venedor de crispetes; no em perdria cap moment de la pel·lícula, i si es donava el cas podria anar a vendre crispetes a primera fila.

Però els venedors de crispetes mai sortim a les pel·lícules, i al final, te’n dones compte de que no has guanyat res, has estat treballant per no cobrar. Tampoc és tan greu, normalment tenim algunes amistats que ens provoquen pèrdues, però ho supleixes amb els guanys de les altres. Però jo cobro una misèria en les que treballo, i en algunes, encara només puc fer d’espectador (i espero en un futur pròxim, poder arribar a les primeres files d’aquests cinemes).

Només demanava sortir en segon pla a la teva pel·lícula, m’era igual si feia de figurant, d’arbre, o de gos que es pixa a la farola, m’era igual no cobrar, simplement volia una cosa que m’acredités com a venedor de crispetes en la teva vida, però no m’ho has donat, per a tu no té importància, i acabo per plegar de la feina. Hi ha molts més cinemes i tu mai vens al meu, l’entrada és gratuïta, i mai vens ni a veure que faig. No, per a tu no té importància la gent que et ve a veure, només existeixen les tres primeres files, saps que ets cara, però que tot hi això sempre tindràs la sala plena, i em nego a veure la teva vida des de l’última fila, amb tots els caps tapant-me la teva pantalla, i jo, sense poder apreciar-te, sense poder dedicar-te el meu temps.

Senyores i senyors! Això s’ha acabat, a partir d’ara renovaré l’entrada, catifes vermelles i flors per a tothom, projectaré una pel·lícula cutre i buida, les meves entrades seran les més cares de totes! Senyores i senyors, passin a veure el gran espectacle! Apareixeran en la pel·lícula les gran estrelles, i només aquelles que siguin interessades. S’ha acabat el treballar com a venedor de crispetes! Ladys & gentelmen, entreu a veure el meu espectacle!...

Però jo no sóc així, continuaré projectant la meva pel·lícula, en blanc i negre, dins del meu local cutre, on el menjar no és massa bo, però que almenys té sentiment, i on les butaques són còmodes, i també tinc recolzadors de cap, per als de primera fila.

No tinc res més per dir-te, però sápigues, que quan algú marxi de la teva sala, jo estaré allí per a fer que el teu cinema continuï estant ple.

- Doctor, me duele el corazón.

- Normal, está podrido.

En los momentos de silencio de una noche de diversión, esos en los que nadie habla – y ni siquiera piensa -, tú ves como tu mundo se pudre. Mientras hay diversión no importa demasiado que tu mundo se vuelva gris, pero en esos instantes, minutos, incluso segundos, te das cuenta de que esa no es la felicidad que tú quieres.

Miras a tu alrededor i ves que ninguno de los que están allí presentes te quieren, ni les importas. Te das cuenta de que te pudres, un grito de tu corazón intenta salir, pero lo ahogas junto con tus lágrimas.

Recapitulas, y haces un breve resumen de todo lo que has hecho esa noche; hablar de cosas del pasado, decir tonterías, hablar de cosas pasadas y de momentos estelares, decir tonterías, ¿dije ya hablar sobre cosas referentes al pasado? Es todo vacío de significado, y a base de repetir y de recordar los recuerdos – valga la redundancia - estos pierden su significado original.

En esos minutos odias la gente que está a tu alrededor, preferirías estar con otros, que sabes que sí te comprenden, con los que puedes hablar de todo tipo de temas, sin miedo a que se rían, sin temor a que no te comprendan.

Y entonces todo vuelve a rodar, alguien grita; “ACCIÓN”, todo vuelve a correr, tus amigos siguen haciendo girar la botella de cerveza por la mesa, y ríes, y entonces la haces girar tu mismo. Piensas que lo pasas bien, pero no es así, te sientes hipócrita. ¿Cómo es posible? No lo sabes, quizás sea porqué estás dividiendo tu alma. Quieres tirar hacía el futuro, a la velocidad de la luz, pero unas cadenas oxidadas te atan al pasado, es realmente jodido.

¡Oh!, ya me olvidaba, entonces, en medio de la multitud, ves la chica de tus sueños. Casi ni os conocéis… y dudas entre si acercarte o no. Y entonces, tus “amigos” saltan a decir más tonterías. Chicos, ¿no ha habido suficiente por hoy?, piensas. Y te vas, de la misma forma que llegaste, sin decir nada a esa chica, con tu corazón pudriéndose, ¿y todo porqué? Por tu cobardía, por tener miedo a desatarte las cadenas, por tener miedo a un no, por miedo a quedarte solo, por miedo.

Sólo soy un cobarde.

I aún no se porqué, cuando estoy triste las palabras me salen en castellano. En conclusión, el castellano es un idioma triste.

Agradezco los comentarios de la anterior entrada ;)