Extrínsec dependent.

És l'ésser que estem creant, un cos inert que no és capaç de reaccionar per si mateix, sinó que necessita d'un impuls extern per activar-se. No actua per les seves pròpies conviccions. Digues d'aquell que mai superarà la quarta escala de Maslow, el reconeixement.

Naixem amb unes ganes impertorbables de descobrir, de veure món, d'investigar, encuriosits pel que ens rodeja. I màgicament, quan sortim del fantàstic sistema educatiu, només som vulnerables a la motivació extrínseca, i encara gràcies.

Estudiem per comprar-nos una moto, treballem per a ser remunerats, ens lluïm en els nostres afers per a ser reconeguts i admirats, donem diners als pobres que demanen per a treure'ns de damunt els remordiments, i fem grans donacions a ONG per a netejar la consciència i quedar millor que Anglaterra.

La motivació és allò que ens impulsa a moure’ns, a lluitar per aconseguir quelcom. Si no la podem crear nosaltres mateixos, què farem el dia que cap objecte, cap finalitat, cap recompensa ens inciti a continuar?

Com serem capaços d'aixecar el cul del sofà el dia que haguem eliminat l'últim rastre de la consciència, que no sapiguem el significat de tenir remordiments, que ens creguem admirats per la gent que estúpidament ens envolta, que haguem assolit el súmmum de lo material?

No, no ens mourem, i ens podrirem, si es que no ho estem ja, i no som cadàvers ambulants que s'han aixecat del seu son profund perquè alguna cosa brillant es belluga i ens enlluerna.

La motivació intrínseca, en canvi, és aquella que un mateix por crear-se, i no fa falta dir, que és la que funciona millor.

Estudia perquè t'agrada, perquè vols aprendre. Treballa per a fer un bé, per a realitzar-te a tu mateix. Participa en la societat, i ajuda als més necessitats, perquè somnies en un món millor.

Somnia i crea sense esperar recompensa a canvi, ni aquí, ni al cel. No esperis que els alumnes t'estudiïn en els inútils llibres de text, ni que fiquin el teu nom en una plaça. Fes-ho perquè ET DONA LA GANA, i per al benestar dels que t'envolten.

Sigues HUMÀ.

Realitat.

Vivim tancats en una màquina casi perfecta, amb uns engranatges que van coordinats i que funcionen gràcies a la nostra col·laboració; nosaltres en fem la funció i alhora el manteniment. Som petites peces que fem possible el moviment lent i pesat de la societat. Tots, des del dia en que naixem, som una peça creada exclusivament per a mantenir el cercle viciós en el qual estem atrapats, que més endavant serà obviada, o bé esdevindrà clau per fer funcionar aquesta màquina infernal. Malgrat això, sigui quin sigui el lloc que ocupis sempre hi haurà algú que et podrà suplir, que sigui millor o pitjor que tu no importa, el que vol la societat és retenir-lo allí, una altra ment esterilitzada.

La qüestió es que ens passem tant de temps treballant per aquesta que comencem a quedar-nos cecs, ens oblidem del que ens envolta, i la funció que ens té reservada esdevé el nostre únic objectiu en la vida. Alguns cops és difícil creure com aquesta societat tanca ments, com un robot d’aquells que tanquen els pots de conserva, clack!, anem passant per una cinta transportadora, amb el cap cot, i de sobte clack!. I des del moment en el que sentim aquest so, ja no tenim més preguntes, ni tan sols ens dignem a qüestionar si volíem realment sentir aquell clack!. És tant potent aquest mecanisme que aconsegueix el propi convenciment de les persones, inclòs acaba suplint la funció de pensar! Magnífic, ens ofereix un món idíl·lic amb la condició de que no pensem, de que no ens traguem les benes dels ulls, que únicament complim la nostra funció de treballar per ella, consumir els seus productes, relaxar-nos i divertir-nos amb els entreteniments que ens ofereix.

Però aquí no s’acaba lo més bo, la millor part ve quan descobrim que NO HI HA RES! És una màquina imaginaria, creada per el nostre propi cervell i que de mica en mica ens fa creure que necessitem ser controlats, que els humans som unes bèsties que necessitem unes cameres que estiguin a l’aguait, vigilant cada acció que fem.

I aquesta societat –imaginària, indestructible, lenta i corrosiva– de mica en mica destrueix l’interior de la humanitat, com la carcoma es menja l’interior dels arbres, la societat actua de la mateixa manera, acaba deixant la part més superficial de l’ésser fent desaparèixer tot el que aquest té de pensant o d’humà.

I quan tu no vols ser una peça més, la societat et presenta de moltes maneres el fer-te creure que en realitat –en la realitat de la màquina imaginària– no ets res més que un vil egoista, que no et preocupes per la gent del teu entorn, ni pel vellament de la seguretat i de la integritat de la societat humana –que d’humana no en té res–.

I lo pitjor es que els humans ens creiem suficientment capacitats per parlar de la realitat, quan ens passem la major part del temps enganyats.

El meu text és... ficció o realitat? Potser les coses són com són, i no fa falta donar-hi més voltes. O potser... els nostres sentits ens fan percebre una realitat distorcionada. Percert, què cony és realitat?

Reprenc un altre cop aquest blog, sense intenció de renovarlo pròximament. He arribat a la conclusió de què si em proposo fer-ho acabo per oblidar-me'n. Per tant, si no em prometo res, no podré incomplir-ho :D